Albert Nadal Garriga Observacions d'un Lleidatà Cerverí. Enginyer informàtic. Emprenedor idealista. Catalanista enfeinat.

Albert Nadal Garriga
On són els capellans i les móres?

Fa uns dies va sortir un tema de conversa força interessant fent l’anada del camí de les Pardines, direcció a l’estany d’Engolasters d’Encamp (Andorra). A l’ordre del dia hi figuraven dues tasques bastant complicades. Complicades per mi i per la majoria de la gent en plena era dels oficis de “taula i ordinador” i crisis mundials. Les dues tasques mencionades eren les següents: (1) descansar i desconnectar completament de la feina, almenys durant unes hores. (2) pescar com a mínim un peix i fer menys dolorosa la taxa de 22 euros del permís de pesca (i poder sopar alguna cosa al vespre, clar).

En general puc dir que l’ordre del dia es va complir. Per la part que em toca diré que vaig poder compensar molts mesos de feina i estrés amb unes quantes hores de descans ben recuperades i merescudes. Això era molt més important que tenir sopar pel vespre.

Entrada al túnel del camí de Pardines

Entrada al túnel del camí de Pardines

Vaig al gra. El motiu d’aquest text no és si aquell dia vaig pescar molt o poc, si les culleretes que vaig emprar eren les més encertades o si al punt d’informació m’havien d’haver avisat que l’estany estava més sec que la Segarra en ple estiu. El motiu d’aquest text són les observacions fetes durant el camí d’anada a l’estany d’Engolasters: camí de les Pardines. Per arribar a aquest camí prèviament cal fer uns quants quilòmetres per carretera de muntanya des d’el municipi d’Encamp (a la parròquia d’Encamp d’Andorra). Després de moltes corbes i pneumàtics gastats s’arriba a la porta del camí. Allà cal aparcar el vehicle i tirar a peu.

Camí de Pardines

Camí de Pardines

 

El camí de les Pardines és un camí de tres quilòmetres que permet arribar a l’estany d’Engolasters, és completament pla i ha estat arreglat i adaptat per a que la gent hi pugui anar a passejar a peu o en bicicleta. Al llarg del camí hi ha instal·lats alguns bancs de fusta i taules de pedra per als qui porten menjar a sobre. Tot just al començament del camí hi ha un tram de túnel en el qual els responsables de turisme i medi ambient d’Andorra han demostrat que existeixen i fan coses perquè hi han instal·lat un seguit de mostradors amb pòsters que expliquen breument la fauna animal i vegetal de la zona. Tots els pòsters estan recarregats amb molta fotografia i poca paraula, ja que saben perfectament que allà la gent hi va per fer servir les cames, carregar la canya de pescar i en l’últim lloc possible utilitzar el coco.

Soterrat del camí de Pardines

Soterrat del camí de Pardines

Els pòsters fan cinc cèntims de la fauna vegetal d’aquella zona de muntanya, completament boscosa i aïllada de la urbanització. Als mostradors ràpidament identifiques dents de lleó o roselles, plantes molt comunes per als qui hem fet vida de poble o hem tingut una educació o infància molt lligada al camp ja de ben petits. Arran d’això surten les primeres comparacions amb la fauna vegetal de la meva terra. Dents de lleó, malves, roselles, molsa, esbarzers, margarides, etc… algunes d’aquestes fàcilment localitzables en alguns llocs i èpoques de l’any a la comarca de la Segarra. Fàcilment sí, però d’això fa anys. I aquí és on volia anar a parar.

Buggie entre blat i roselles

Buggie entre blat i roselles

Ara fa més de quatre anys em vaig aficionar al passatemps de conduir un quad. I com passa amb totes les aficions, primer es comença amb un tast i després es fa el salt a un altre nivell que requereix més dedicació. Finalment, amb el pas del temps, potser un s’acaba acomodant a una altra categoria diferent, més còmoda però més cara. Així doncs, he acabat amb un buggie al garatge de casa. Això em permet viajar tal i com ho faria amb el meu cotxe de carretera però circulant per qualsevol tipus de terreny. L’origen d’aquesta afició no és culpa de cap passió pel motor ni el gol d’Iniesta contra el Chelsea a la Champions de 2009. El principal motiu és la facilitat que m’ofereix aquest tipus de vehicle per estar en contacte directe amb la natura en qualsevol moment i lloc. Pràcticament puc assegurar que he recorregut tots i cadascun dels racons que amaga la comarca de la Segarra, encara que no seria capaç de senyalar-los amb el dit sobre un mapa. Quina cosa més curiosa.

Flor de rosella

Flor de rosella

Aleshores, quines observacions he notat des de que era un marrec i descobria la fauna de la Segarra sobre la meva bicicleta i ara que que la recorro assegut al seient d’un buggie? Doncs moltes observacions i amb constrastos força diferents. Puc assegurar que en arribar l’abril i el maig segueixo veient créixer el blat i en les proximitats de la diada de Sant Jordi observo com els camps de blat son agradablement envaïts per les flors de rosella. És cert, ho puc assegurar jo i molta gent. Però si esperes trobar roselles amb la mateixa abundància que ara fa deu o vint anys aleshores estàs equivocat o fa temps que no surts al camp. Costa una barbaritat trobar roselles en els temps actuals.

Móres d'esbarzer

Móres d'esbarzer

I l’exemple de les roselles és aplicable a d’altres espècies vegetals com els esbarzers o les dents de lleó. Si ara vols anar a collir móres et surt més a compte anar al supermercat i comprar melmelada o xiclets amb gust de móra. Això temps enrere no passava. Abans ens havíem de passar els estius encaixant bronques dels nostres pares que injustament atribuïen la culpa a la ingesta de móres als nostres mals de panxa inexplicables. Els pares no volien reconèixer que havien comès algun error a l’hora de fer-nos el dinar o el sopar.

Armadillo

Armadillo

El mateix passa amb alguns insectes i animals vertebrats. A casa vam tenir durant molts anys un petit camp d’ametllers. Genial per fer les celebracions rurals de la mona de Pasqua, prendre l’aire a l’estiu i en últim lloc collir ametlles. La collita d’ametlles és tota una lliçó mestra que ofereix la natura als infants. No s’ha de menjar mai la pell del fruit, mai. Aquesta és d’entrada la primera lliçó de totes i amb una sola vegada ja ho has après per sempre. Després de fer caure les ametlles amb aquells bastons tan llargs calia recollir-les i posar-les dins d’un sac i cap al tractor. Allí ràpidament et fas amic del millor amic del fruit de l’ametller: les tisoretes -aquell insecte que tenia tisores enlloc de cua. Necessito que algú m’expliqui que ha passat amb les tisoretes. Han caigut finalment en la trampa de menjar la pell de les ametlles i s’han mort totes de cop? Què ha passat? On són?

Capellà sobre una fulla de Malva

Capellà sobre una fulla de Malva

El cas de les tisoretes, és similar al de les roselles. Però tampoc és l’únic. Aquí podríem citar també els capellans (xinxa de les malves o Pyrrhocoris apterus), els “armadillos” (Hemilepistus reaumuri) o simplement les marietes (Coccinellidae) o les papallones. Algú es capaç de recordar l’última vegada que va veure una marieta o una papallona de colors? Jo no en sóc capaç, em fa falten més dits per comptar-ne els anys. Per acabar aquest article tant observatiu d’avui he de dir tres de coses per posar el punt i final: (1) vam arribar al llac d’Engolasters amb el dilema al cap i sense trobar-ne una clara explicació durant tres quilòmetres. (2) aquell dia hi va haver sort i vam poder sopar una bona truita de riu, aconseguir-la va ser més car i cansat de l’esperat (3) cal portar a sobre una càmara de fotos per si algun dia tornem a trobar papallones o marietes i de pas ens expliquen on són els capellans i les móres.

2 Responses to On són els capellans i les móres?

  1. Josep Maria says:

    Tot s’ha de dir que aquest any he trobat força marietes, no sé si serà per que el Pol constantment està per terra i fa que, tota l’estona, estigui pendent de tot tipus d’objectes i insectes… De totes formes, s’ha de dir que les papallones i les tisoretes costa més de trobar que abans. Però el que realment fa desenes d’anys que no veig (i no exagero) són les cuques de llum. On coi són les cuques de llum!!!

  2. Josep says:

    Hola!
    Felicitats pel blog i ànims per escriure-hi moltes coses.
    Sobre el tema del post, tens tota la raó, cada vegada hi ha menys insectes.
    Al llac d’engolasters hi he anat un parell de vegades per una carretera des d’Andorra la Vella, la propera serà pel camí de les pardines ;)

    Salut!

Leave a Reply to Josep Maria Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>