Albert Nadal Garriga Observacions d'un Lleidatà Cerverí. Enginyer informàtic. Emprenedor idealista. Catalanista enfeinat.

xinxa_dels_llits_header
Paràsits i venedors de matalassos

La culpa d’aquesta blocada la te la Cimex Lectularius, també coneguda com la xinxa dels llits. Es tracta d’un insecte que durant el dia s’amaga en recons, esquerdes de la fusta o plecs de roba i surt a la nit a xuclar sang. Corren a gran velocitat però no salten com les puces. La coïssor de les seves picades causa insomni a totes aquelles persones que no estem acostumades a dormir en aquestes condicions. Costa una barbaritat desempallegar-se d’aquest maleït insecte. Ho dic per experiència, ja que fa temps que a casa ho estic patint. En aquests moments de desesperació, irremeiablement, he de tirar a les escombraries el meu matalàs actual, i amb aquest, ja en van dos des de l’arribada en aquest pis.

Cimex Lectularius

Cimex Lectularius

Somier infestat embolicat

Somier infestat embolicat

Matalàs infestat embolicat

Matalàs infestat embolicat

A casa nostra tothom hi és benvingut, en major o menor mesura, clar. Els amics, la família i fins i tot l’arrendador de la propietat. En fi, tothom. Fins a cert punt tolerem la pudor que desprèn la vivenda del veí del replà, els soroll dels petards quan el Real Madrid guanya alguna cosa (cosa que passa molt poc), les trucades de les operadores de telefonia que ens volen vendre ADSLs a les 22h, etc… Però la xinxa dels llits ha sobrepassat tots els límits de la nostra paciència. Ara, més que mai, podem dir allò de hostes vingueren que de casa ens tragueren.

S’apropa l’estiu i tota cuca viu. Tots aquells insectes que durant l’any resten amagats, o bé pel clima o bé per la crisi o simplement perquè han estat fent oposició política durant anys, sense fer soroll, ara treuen el millor de si. Insectes que, atrets per l’arribada del bon temps, la calor i les encegadores finals dels campionats de futbol ara es volen superar reinvenant pràctiques elaborades durant l’època franquista:

Llistats de paràssits

Llistats de paràssits

Madrid, Valencia y Castilla y León superan la cifra de déficit que comunicaron a Hacienda
Esperanza Aguirre no assistirà a la final de la Copa del Rei
La policia requisa xiulets als seguidors blaugranes
L’himne espanyol sona més fort a La1 que a TV3
Rouco amenaza con quitar fondos a Cáritas si obligan a la Iglesia a pagar el IBI
Bankia dice que ya advirtió a los inversores de que lo podían perder todo
El president de Bankia assegura un futur sòlid per a l’entitat després de la injecció de 23.000 milions
El Congreso vota los recortes en Educación y Sanidad
El rey de España, acusado de cazar elefantes, es presidente de honor de la WWF

"Work Hard Play Hard"

"Work Hard Play Hard"

Amb això no vull restar el protagonisme a la xinxa dels llists i donar-lo a d’altres paràsits mediàtics com Esperanza Aguirre, Rodrigo Rato i al més gran de tots, Don Juan Carlos I de Borbón, Rei d’Espanya, que ha passat de caçar perdius i tigres durant el franquisme a caçar elefants en plena època (democràtica post-franquista) de recessió econòmica. Ja se sap que ell és un home molt proper i campechano en fase de jubilació a qui li agraden les emocions fortes. Per això, en lloc de passar els últims dies de la seva vida a cultivar tomàquets i enciams, prefereix passar-los fent curtes passejades per la selva africana. Malgrat que m’interessaria seguir donant molta més corda a aquest tema, intentaré no seguir desviant-me per la tangent i reprendré la blocada pel punt on l’havia deixada. M’explaiaré plenament en el curiós mon dels paràsits en una altra ocasió, ja que aquestes plagues sí que són dures d’exterminar, ja que juguen en lligues de primera divisió.

El rei d'espanya hostenta el récord de caça de perdius en un dia

El rei d'espanya hostenta el récord de caça de perdius en un dia

Juan Carlos I a Angola

Juan Carlos I a Angola

En fi, aquest cop hem deixat el futur d’aquest indesitjat hoste en mans d’una empresa de fumigació. Això ens ha obligat a anar a la recerca i captura d’un nou matalàs per tornar a reviure l’experiència de despertar-se sense picades després d’una plàcida nit. Durant els darrers 15 anys he viscut en diferents municipis de Catalunya, ja sigui per motius de feina, estudis, personals, etc… actualment visc a Manresa. Manresa té la peculiaritat de que, per sort o per desgràcia, tots els negocis del mateix tipus es troben relativament a prop l’un de l’altre. És la meva observació en poc menys d’un any que fa que hi visc, així doncs vull remarcar que es tracta simplement d’una observació.

En menys d’una hora, la meva parella i jo vam poder visitar les diferents botigues de matalassos i material del descans de la ciutat pràcticament d’una tirada, només canviant de vorera en vorera en un mateix carrer. La primera botiga era la més petita, senzilla i discreta de totes les que vam visitar. Em va atreure el cartell de l’aparador que deia que els productes que venien eren de la terra (com mínim, fabricats a Vic, que ja és alguna cosa). I és en aquests temes quan manifesto el meu entusiasme en això d’esser de la ceba. I es que el primer és el primer, tu!

En aquesta primera botiga ens va atendre un noi jove, molt educat, tranquil i receptiu. Ens va deixar provar els dos models de matalassos que tenia. La seva tasca comercial va ser d’allò més senzilla, sincera i gens intrusiva. En fi, com a mi m’agrada. Disposava de dos models, el clàssic de molles de tota la vida, però a l’alçada dels temps que corren. I un segon model molt més modern de visco amb una capa intermitja de transpiració. A mi aquest últim em va enamorar. Després de parlar de preus i tot plegat, calculo que la visita va durar entre 15 i 20 minuts.

La segona botiga era una franquícia d’una reconeguda marca de matalassos. No diré el nom de la marca per preservar-ne l’anonimat, però si diré que el seu popular eslògan comercial és “Hoy me siento Flex!“. En pic vam entrar la meva parella i jo a l’establiment, ens va atendre el comercial. El primer que ens va dir, abans de començar a exercitar la seva tasca comercial va ser “No us atabalaré“. En aquest moment, dos dels meus punts febles: l’alta personalitat reservada i l’ansietat, estaven fora de perill. Tot pintava bé fins que acte seguit va començar una teràpia de xoc intensiva i concentrada: “els matalassos de Làtex estan sobrevalorats“, “el que es porta és el Visco“, “els matalassos de molles sempre son una bona opció“, “tenim matalàs normal de molles“, “matalàs de molles amb capa de Visco“, “matalàs de molles amb Visco“, “matalàs de Visco compacte“, “matalàs de Visco amb diferents capes de Visco“, “matalàs de Visco amb tecnologia AirVex“, “tenim més models amb tecnologia Visco“, “tenim un matalàs de Visco d’alta gamma, proveu-lo també“, “també tenim matalassos de Làtex, però no cal que els proveu (segurament no els podreu pagar)“, “podeu pagar a terminis, però necessito fotocòpia de la nòmina i de l’última declaració de la renda“, etc… Efectivament, vam provar tots els matalassos i jo vaig acabar amb el cap com un timbal. Continuem ara per la següent botiga.

L’adjectiu que em va vindre al cap d’un moment d’entrar a la tercera botiga semblava extret d’una pel·lícula porno, i es que la botiga era enorme. Hi havia matalassos de totes les mides, marques i models. Possiblement hi havia desplegats més de 30 matalassos al llarg de la botiga a mode de mostrador. Però per ser una botiga tan gran només hi havia un sol comercial, suposo que per culpa de la crisi. A primer cop d’ull es veia un home de raça negra força ben vestit. Però a mesura que s’apropava quedava clar que de raça negra res de res. L’home mostrava símptomes evidents d’addicció al broncejat artificial de raigs UVA.

Ens va deixar provar tres matalassos. I ens va tornar a explicar el mateix rollo de les postures i l’adaptabilitat del Visco que ja ens havien explicat a la botiga de l’altra punta del carrer. Aquest comercial era un killer. Es a dir, dels que t’acaben venent quelcom, sigui útil, o no, el que pretenen és vendre. En tot moment sabia el què havia de dir, i a qui dels dos ho havia de dir. Quan parlava de la salut mirava la meva parella i quan parlava de “calers” em mirava a mi. És que potser els matalassos els paguen sempre els homes? Les dones no ronquen mai? Els homes són els únics que es mouen al llit durant la nit i per tant desperten la dona? Les dones tenen més problemes d’esquena que els homes? Amb tantes preguntes al cap ja no estava pel que havia d’estar.

Al final, però, hi havia un matalàs de Visco que ens tenia enamorats a tots dos. El matalàs era bo, molt bo. Aleshores, va arribar el moment killer de la visita quan va formular la gran pregunta: “Quants diners esteu disposats a gastar-vos?“. Molt innocentment vaig respondre: “Entre 500 i 700 euros com a molt“. Doncs bé, aleshores es quan l’home treu l’as que té amagat a la màniga i deixa anar la següent frase: “Aquest matalàs val més de 1000 euros, però us puc fer un descompte especial del 45% i us quedaria per uns 550 euros. Oferta només vàlida durant les pròximes dues setmanes.” Caram! després d’això van començar a sorgir més i més preguntes: “i si arribo a dir que em vull gastar només 200 euros? M’hauria fet el mateix descompte? M’hauria dit que ja no li queda més stock d’aquell model?” Uff!

Per acabar. L’ofici d’agent comercial sempre m’ha apassionat, i és potser per això que sempre he tingut dins meu aquella flama que té la gent que treballa a compte propi, també coneguts com autònoms. És una feina molt peculiar que admiro molt, encara que cada comercial és un tot un món i imagino que en temps de crisi la vergonya desapareix i s’aplica la tècnica del tot s’hi val. Finalment ens vam quedar amb el matalàs fet a Catalunya (Vic) de la primera botiga, i aquí el comercial ja pot dir missa, que el primer és el primer tu!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>