Albert Nadal Garriga Observacions d'un Lleidatà Cerverí. Enginyer informàtic. Emprenedor idealista. Catalanista enfeinat.

header_clint_eastwood
Clint Eastwood i Sergio Leone: Wanted dead or alive

Posar-me a escriure sobre un actor i un director de pel·lícules de westerns dels anys seixanta no hauria sigut una d’aquelles coses que, uns anys enrere, m’hauria mort de ganes fer. De fet, els westerns cinematogràfics no m’han agradat mai i quan vaig descobrir, d’adolescent, l’actor Clint Eastwood tampoc vaig sentir cap mena de devoció. Parlar avui dia de Clint Eastwood vol dir parlar d’una estrella mundial del cinema, un heroi pels nord-americans, un mite.

El meu rebuig pel gènere western té una explicació, però cal retrocedir en el temps per entendre-la. Ja de ben petit, durant els llargs dinars familiars tocava veure, sí o sí, eternes, avorrides i antiquades pel·lícules de romans o de cowboys (a casa sempre hem anomenat “pel·lícules de l’oest” a aquest gènere). Els indis eren els dolents, els mexicans uns dormilegues, les diligències carregades de sacs de diners, arreu surava l’efervescència de la febre de l’or i la bandera dels estats units onejava a cada racó. Sempre la mateixa història, explicada de mil maneres diferents, però la mateixa història. Fins i tot, per als més petits hi havia les “Aventures de Rin tin tin” i “Bonanza“, suposo que per això avui tenim una caixa de playmobils vaquers al traster o simplement passejant pel carrer trobarem encara cavallets que funcionen posant-hi monedes de 25 o 50 pessetes (per tenir la canalla quieta durant uns minuts; molt efectiu!).

Clint Eastwood

Clint Eastwood: 4 premis Oscar, 1 premi Irving G. Thalberg, 5 premis Globus d’Or, 1 premi Screen Actors Guild Award i 5 premis People’s Choice Awards.

A Clint Eastwood no el vaig jutjar com es corresponia la primera vegada que el vaig veure a la pantalla d’un televisor, i d’això ja en fa un grapat d’anys. Desafortunadament les primeres pel·lícules que vaig veure van ser “Els ponts de Madison” (1995), “Un món perfecte” (1993) i “En la línia de foc” (1993). Vull remarcar que vaig néixer a principis dels anys 80 i també el meu desconeixement de la història del cinema aleshores. Aquestes pel·lícules no van fer justícia al seu talent i per desgràcia van contaminar la meva percepció d’aquest extraordinari actor i director de cinema. Tanmateix, al cap dels anys vaig decidir treure’m aquesta espina després d’anar veient per televisió obres cinematogràfiques basades en la segona guerra mundial com “El desafiament de les àguiles” (1968) i la gran “Els herois de Kelly” (1970), i més tard d’altres menys brillants com “Ruta suïcida” (1977), “Fugida d’Alcatraz” (1979) o “El sergent de ferro” (1986). En aquest punt decideixo retornar a tastar el gènere western que tan mal regust em va deixar durant la infantesa, aquest cop de la mà de Clint Eastwood i, inconscientment, del gran director Sergio Leone.

És difícil recordar a Clint Eastwood pel nom d’algun personatge en concret de la seva extensa carrera cinematogràfica. Possiblement molta gent l’associarà ràpidament com a Harry Callahan de la popular saga Harry filmada durant els anys 70 i 80: “Harry, el sucio” (1971), “Harry, el fuerte” (1973), “Harry, el ejecutor” (1976), “Impacto súbito” (1983) i “La lista negra” (1988). I personalment, tampoc són sant de la meva devoció.

La història ha demostrat que moltes de les estrelles del cinema nord-americà han fet el salt a la fama de Hollywood entrant sempre per la porta gran amb la interpretació d’un personatge d’èxit. Per exemple, Sylvester Stallone sempre serà recordat pel seu paper de Rocky o Rambo. A Arnold Schwarzenegger ningú li pot treure ja el nom de Terminator i la seva popular frase “Tornaré!“. Harrison Ford és, i serà, l’arqueòleg més popular de la història: Indiana Jones. I Al Paccino viurà eternament de la seva impressionant interpretació de Michael Corleone a la saga “El Padrí“. Certament a Clint Eastwood se li podria atribuïr el sobrenom de “Harry“, però aquest no és, ni de bon tros, el personatge que el va fer saltar a la fama.

A diferència de totes les estrelles de Hollywood citades, el salt a la fama de Clint Eastwood es va produir a conseqüència d’un cúmul de circumstàncies i personatges de diferents parts del món que el 1964 es posaren d’acord per realitzar una nova pel·lícula del gènere western, aleshores sobrexplotat dins d’un mercat ja saturat. Aquesta pel·lícula, anomenada “Per un grapat de dòlars” (Per un pugno di dollari) seria la primera de tres que conformarien l’exitosa “trilogia del dòlar” dirigida per Sergio Leone. En aquesta primera cita es reuniren un jove actor nord-americà (Clint Eastwood), un director italià (Sergio Leone), un actor italià fent el paper d’antagonista (Gian Maria Volonté), un grapat d’actors espanyols (José “Pepe” Calvo, Antonio Prieto Puerto, etc…) i la fantàstica banda sonora a càrrec del compositor italià Ennio Morricone. La pràctica totalitat de les escenes foren filmades a Espanya, concretament a Hoyo de Manzanares (Madrid), però també al Parc Natural del Cabo de Gata (Níjar) a Almeria.

Una pel·lícula d’aquestes característiques seria impossible o molt difícil de realitzar a dia d’avui, i no pas per culpa de falta de mitjans. Imagina un novell director italià proposar el paper de protagonista a una futura promesa del cinema nord-americà i intentar convèncer-lo que la resta de companys de repartiment seran italians i espanyols, que la pel·lícula s’enregistrarà íntegrament a Espanya i que la banda sonora anirà a càrrec d’un desconegut compositor italià. És igual, no cal imaginar-ho.

El salt definitiu a l’èxit arribaria amb la culminació de la “trilogia del dòlar” amb les pel·lícules “La mort tenia un preu” (1965) i “El bo, el lleig i el dolent” (1966); aquesta última considerada una de les obres mestres del cinema de tots els temps. La saga fou protagonitzada, dirigida i harmonitzada per Clint Eastwood, Sergio Leone i Ennio Morricone respectivament, els pilars de l’èxit. Les tres pel·lícules, giren entorn del personatge interpretat per Clint Eastwood, algunes vegades conegut com Blondie (el ros), el Manc, però, en general, carent d’un nom concret. Constitueix el prototip d’home sense nom: el mateix ponxo, la mateixa roba, el mateix barret i la mateixa personalitat.

Clint Eastwood, (més de 80 anys), ha viscut i viu intensament el seu ofici. Així ho demostren les exitoses pel·lícules que ha interpretat i/o dirigit els darrers anys. En algunes d’elles segueix fent ús de l’estil teatral dur i contundent que sempre l’ha caracteritzat desde els seus inicis professionals. Podem mencionar un bon recull de les darreres obres que segur tothom recordarà: “Mystic River” (2003), “Million Dollar Baby” (2004), “Banderes dels nostres pares” (2006), “Cartes des d’Iwo Jima” (2006) o “Gran Torino” (2008).

A diferència del que creu molta gent, el seu rol de director no és cap novetat. De fet, durant els anys 80 i 90 ja havia participat en la direcció i producció de varies de les seves pel·lícules. D’aquesta manera, durant aquesta època va compaginar exitosament el paper del popular heroi Harry Callahan amb d’altres de genet i bandoler sense escrúpols en pel·lícules com “El bandoler Josey Wales” (1976) i “El genet pàl·lid” (1985). Clint Eastwood no va voler deslligar-se encara del gènere que el va portar a la fama.

La culminació del seu llarg recorregut per l’hostil oest americà va arribar per la porta gran a principis dels anys 90. Al meu parer, una de les seves millors obres com a actor i director és “Sense perdó” (1992), el gran retorn al gènere western. “Sense perdó” és un western nord-americà pur i dur, amb un bon grapat de citacions mítiques del cinema i una gran interpretació de Clint Eastwood, Gene Hackman, Morgan Freeman i la breu, però brillant, interpretació de Richard Harris que li dona a la pel·lícula un toc que recorda l’antic estil Spaghetti Western.

A continuació adjunto quatre fragments dels quatre westerns més populars de Clint Eastwood, els tres primers com a actor i el darrer com a actor i director: “Per un grapat de dòlars” (1964), “La mort tenia un preu” (1965), “El bo, el lleig i el dolent” (1966) i “Sense perdó” (1992).

Finalment, per acabar aquest petit espai dedicat a Clint Eastwood vull aprofitar per adjuntar el fragment d’una curiosa escena de la fantàstica pel·lícula “Els herois de Kelly” (1970) on Clint Eastwood, Telly Savalas i un brillant Donald Sutherland interpreten un petit homenatge al cinema Spaghetti Western ambientat a la segona gerra mundial. Clint Eastwood en estat pur, genial.

Sergio Leone

Sergio Leone va ser un guionista, productor i director de cinema italià. Considerat un dels directors més famosos de la història del cine, sobretot per ser el creador del gènere cinematogràfic Spaghetti Western a meitat dels anys 60 amb la popular saga cinematogràfica coneguda per la “trilogia del dòlar“: “Per un grapat de dòlars” (1964), “La mort tenia un preu” (1965) i “El bo, el lleig i el dolent” (1966). Aquestes pel·lícules foren filmades en diferents regions d’Espanya com les Tabernas (Almeria), així com a les proximitats de Carazo a la Sierra de la Demanda (Burgos). La trilogia va tenir un èxit inesperat, i va ser el preludi de l’inici de l’últim periode cinematogràfic del gènere western, anomenat Spaghetti Western, que es va posar molt de moda durant els anys 70. Les pel·lícules de Sergio Leone van descobrir dos nous talents, un de teatral i un altre de musical, aleshores desconeguts per l’audiència. Es tracta de l’actor Clint Eastwood i del compositor Ennio Morricone, aquest últim amic des de la infància del director.

Va crear un personatge que Clint Eastwood va interpretar majistralment, “l’home sense nom“, és el prototip d’antiheroi de l’Spaguetti Western. Un home dur i solitari, sense escrúpols ni sentiments que només l’empeny l’afany de guanyar diners. D’aquesta manera Leone crea una icona del cinema, de personalitat dura i grollera, de poques paraules, amb una mirada freda i invencible en qualsevol duel. Sempre va vestit amb un ponxo i fuma un cigar a tota hora, és capaç de matar a sang freda i, si és necessari, per l’espatlla.

El preludi de la seva brillant carrera va arribar amb la primera pel·lícula, “Per un grapat de dòlars” (1964). Pel·lícula carregada d’èxit, i de polèmica, ja que va tenir certs problemes legals al plagiar la pel·lícula “Yojimbo” (1961) del director Akira Kurosawa, filmada només 3 anys abans. Ambdues pel·lícules són considerades, a data d’avui, obres mestres del cinema. Tanmateix, els productors de la pel·lícula italiana no van pagar els corresponents drets d’autor, així que els guionistes de “Yojimbo” (el propi Kurosawa i Ryuzo Kikushima) els van demandar per violació dels drets d’autor. Els dos guionistes japonesos guanyaren el plet i varen obtenir el 15% dels guanys, així com els drets de distribució al Japó, Corea del Sud i Taiwan. El propi Kurosawa va afirmar temps després haver guanyat més diners gràcies a “Per un grapat de dòlars” que per la seva propia pel·lícula “Yojimbo“. Per als més curiosos recomano fer l’exercici de veure primer “Per un grapat de dòlars” i després “Yojimbo“. És molt interessant observar com ambdós directors plasmen, cadascú a la seva manera, els seus peculiars estils cinematogràfics i enfoquen magistralment el mateix guió en ambients socials, culturals i geogràficament diferents. A continuació faig un recull gràfic i audiovisual de les meves observacions després de veure les dues pel·lícules. Atenció! els següents continguts estan carregats d’spoilers.

El fotograma de l'esquerra correspon a la pel·lícula 'Yojimbo' (1961) i el de la dreta a 'Per un grapat de dòlars' (1964). Ambdós fotogrames il·lustren l'hostilitat del poblat on arriben els protagonistes tot just començar. En el primer cas un gos apareix amb la mà d'un cadàver i en el segon un ciutadà és humiliat i desterrat.

En el primer fotograma, el protagonista 'Samurai' (Sanjuro Kuwabatake) és increpat per una de les bandes criminals del poble tot just entrar-hi. En el segon fotograma, el protagonista 'Joe' també és increpat per una banda de pistolers traficants d'armes.

En el primer fotograma el 'Samurai' entra al restaurant del poble i demana al propietari que li ofereixi menjar i beure, i que li expliqui què està passant al municipi. A la pel·lícula que interpreta Clint Eastwood passa exactament el mateix. En ambós casos, el protagonista no disposa de diners per pagar i el propietari ho assumeix.

Els dos protagonistes volen sér contractats per una de les bandes rivals del poble. Per fer-ho es dirigeixen, amb un to prepotent, al líder de la banda i li deixen clar que treballaran de mercenari per a ell, a canvi d'una compensació econòmica molt alta. A continuació faran una majestuosa demostració de la seva vàlua com a assassins.

Ambdós protagonistes es dirigeixen als bandolers que un moment abans els havien estat increpat i aleshores, després d'un petit diàleg ple de confrontació, decideixen fer una demostració de la seva fredor assasina i matar-los fulminantment amb les seves armes, una espasa samurai i un revòlver respectivament.

Els dos protagonistes, després d'alliberar un hostatge i boicotejar cruelment la seu central de les seves respectives bandes criminals, són capturats i torturats per confesar els motius del boicot i revelar el parador de la noia que tenien com a hostatge.

Aquests fotogrames apareixen a la part final d'ambdues pel·lícules i corresponen a l'escena culminant de la història. Unes de les escenes més emblemàtiques de la història del cinema. Els dos protagonistes s'enfrenten ells sols contra la banda que els havia torturat. La posada en escena és calcada en ambdós casos.

Per acabar amb la breu anàlisi d’aquesta pel·lícula, origen del gènere Spaguetti Western, adjunto a continuació un video amb els fragments descrits per veure en acció cadascuna de les escenes esmentades de “Yojimbo” i “Per un grapat de dòlars“. Un vídeo molt interessant per contrastar l’estil d’Akira Kurosawa i Sergio Leone: diferents actors, diferents ubicacions, diferent cultura… però el mateix guió. Imperdible.

Després de l’èxit de l’anomenada “Trilogia del dòlar“, Sergio Leone volia aventurar-se en el que havia de ser el projecte de la seva vida: “Hi havia una vegada a Amèrica“, una història de gàngsters jueus durant l’època de la Llei seca, que acabaria convertint-se en el seu testament cinematogràfic. No obstant això, no va ser així.

La Paramount Pictures, després de comprovar com les seves pel·lícules, amb un pressupost ajustadíssim havien aconseguit tants ingressos a taquilla, volien que repetís recepta, de manera que li van demanar que fes un nou western, i que després ja podria començar el seu projecte sobre gàngsters. Tot i que aquesta vegada, li van concedir un pressupost de 5 milions de dòlars i la possibilitat de treballar amb un aclamat Henry Fonda, la presència enlluernadora de Claudia Cardinale i un prometedor Charles Bronson que venia de participar en pel·lícules ja clàssiques com “Els set magnífics” (1960), “La gran evasió” (1963) i “Els dotze del patíbul” (1967).

A “Fins que li va arribar l’hora” (1968), hi ha resumit gairebé el gènere sencer: ferrocarrils, pistolers a sou, bandits, un personatge enigmàtic que busca venjança, una dona de dubtós passat i caràcter indomable. Però aquesta pel·lícula va suposar una revolució al món del cinema, ja que Sergio Leone va emprar unes preses de càmera que no s’havien fet abans tot utilitzant tècniques innovadores, canviant així els mètodes clàssics del gènere.

A continuació adjunto dues de les escenes més peculiars d’aquesta pel·lícula. Molt destacable l’escena del mercenari que intenta desempallegar-se d’una mosca que no para de molestar-lo mentre espera el tren. Brillant també la interpretació de Henry Fonda a l’escena del duel final juntament amb Charles Bronson.

Arran de l’èxit de les pel·lícules de Sergio Leone diferents actors van participar durant els següents anys en multitud de pel·lícules aprofitant la fama que havien obtingut. En aquest sentit podem citar els actors Clint Eastwood, Lee Van Cleef, Eli Wallach, Charles Bronson, Al Mulock (es va suicidar durant el rodatge de “Fins que li va arribar l’hora”), Antonio Molino Rojo, etc…

A més a més, el gènere Spaghetti Western va créixer a finals dels anys seixanta i principis dels setanta amb la saga del dòlar creada per Sergio Leone. Així doncs, podem trobar algunes perles molt recomanables com “Django” (1966), “D’home a home (Death rides a horse)” (1967), “El gran silenci” (1968), “La presa (La resa del conti)” (1966) o “Salari per matar (Il Mercenario)” (1968).

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>